19 may. 2017

11 parades

11 parades. 11 parades i una cançó. 11 parades, una cançó i una mirada. Mai vaig entendre com s’ho feia. Sempre aconseguia trobar-me els ulls entre la massa de cossos que s’aglomerava al nostre vagó de metro. Aquells ulls que s’enganxaven als meus i que no se’n podien separar fins que les portes del vagó es tancaven darrere meu, i jo veia com desapareixien en una taca de moviment blanca i vermella. Desapareixien i alhora no, perquè aquells ulls em perseguien allà on anés.
El dia que els vaig veure per primera vegada a fora plovia i el terra era ple de marques d’aigua. En entrar al vagó de sempre va començar una cançó a la qual mai no havia parat atenció. Però aquell matí estava especialment despert i la cançó va explotar a les meves orelles en una melodia de bateria, guitarres i teclat. Aquell dia, la veu del cantant i la rima de la lletra es van convertir en les meves preferides, d’aquella estranya manera en que de cop redescobrim allò que ens rodeja. No diré que el fet de trobar-me de front amb aquells increïbles ulls del color de la mel amb gotes de cafè va canviar-me la vida, perquè no va ser així. Escoltava la cançó, observant a la gent del meu voltant sense pensar en res. Però aleshores em vaig descobrir observat. De sobte em vaig trobar de cara amb una noia menuda amb el nas ple de pigues, que em mirava abstreta escoltant alguna cosa en el seu reproductor. Sense que jo m’ho esperés, aquella noia va arronsar el nas i em va somriure. Els ulls se li aclucaven quan somreia, i vaig enfonsar-me en la cançó. Vaig tenir un moment de sorpresa on no vaig saber què fer, i aleshores els meus llavis es van cargolar per sí sols en un mig somriure que només va emfatitzar el seu.
Es va establir una rutina. Jo pujava al vagó, sonava una cançó i ens miràvem fins que jo havia de baixar. Els seus ulls em perseguien, se m’apareixien a les nits mentre somniava. Els buscava pel carrer sense adonar-me’n, anhelant trobar-los entre tots aquells altres. Però mai no ho vaig fer. Només els veia pels matins quan pujava a aquell vagó de metro i feia les 11 parades que em separaven de l’escola. 
Fins aquell matí especial. Vaig entrar al vagó traient-me els auriculars, decidit a parlar amb ella per fi, decidit a presentar-me i descobrir el nom d’aquella noia que em torbava el son sense que haguéssim creuat mai dues paraules. I va resultar que aquell matí no hi era al vagó. Vaig buscar-la i no la vaig trobar, i quan la màquina es va aturar a la meva onzena parada vaig haver de baixar sense esma. I el matí següent tampoc no hi era, ni el següent, ni el de després. Tal i com vaig trobar aquells dos ulls que em van segrestar els pensaments, ara els havia perdut. 
Aquella rutina que havíem compartit ara era massa per a mi. Vaig començar a agafar el metro a una parada anterior. D’aquesta manera ja no havia de fer 11 parades i una cançó i una mirada, sinó que havia de fer-ne 12 amb una altra cançó i en soledat. 
Quan ja s’acabava el curs, una tarda vaig baixar a la meva dotzena parada, ja sense pensar en el parell d’ulls que m’havia obsessionat. Caminava distret quan vaig xocar amb una figura menuda. Li va caure el llibre que portava a les mans i jo em vaig ajupir a recollir-lo, desfent-me en un mar de disculpes a la pobra noia. Vaig posar el llibre a la seva mà i vaig aixecar els ulls fins als seus per pronunciar una última disculpa. Però aquesta va morir als meus llavis en trobar-me de cara amb uns ulls del color de la mel amb gotes de cafè que em somreien.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Thanks for reading, though I wanna be thankful too. Be respectful in your comments, don't make anyone visit their particular corner in hell.